Marc Casanovas
Vells i nous esclaus de l’or blanc
ELL NO HO VOLIA, però quan Noël Deerr va posar punt final a Història del sucre l’any 1949 va fixar una crònica de l’esclavisme colonial per a l’eternitat. «De bon començament, de l’esclavitud no m’havia plantejat fer-ne més que una aproximació al marge. A mesura que el material s’acumulava, se’m va fer evident que escriure una història del sucre sense tractar al mateix temps l’esclavitud era com intentar produir Hamlet sense la part de Laertes», va escriure l’historiador i tecnòleg anglès en el prefaci de l’obra més completa sobre la indústria del sucre. I és que abans d’integrar-se en l’engranatge d’un sistema alimentari capaç d’estimular el capitalisme més ferotge, i molt abans d’edulcorar el sistema sanguini de la població mundial propiciant pandèmies silencioses com l’obesitat, la diabetis o el càncer, el sucre va conviure amb una taca perenne a l’historial: la de ser catalitzador de l’esclavatge al Nou Món conjuntament amb el cotó, el tabac i l’arròs.
És impossible de dir, ni tan sols d’arriscar-se a endevinar, quin fruit terrenal va subministrar el primer sucre a l’home. Del que no hi ha cap dubte és que es va extreure de l’interior d’una fruita, potser de l’arrel d’una remolatxa o d’una baia de polpa ben carnosa que va oblidar a terra el morro d’algun animal salvatge, i que el seu ús es va domesticar quan els indígenes de Nova Guinea van decidir mastegar canya de sucre seguint el seu instint més hedonista cap al 8000 aC. «La canya de sucre silvestre era present a tot arreu», va dir l’any 1929 el doctor australià E. W. Brandes, com a notari d’aquell paisatge exòtic farcit de formes i colors sorprenents. «S’han trobat formes intermèdies, sens dubte fruit de la hibridació natural […] La transició de la forma salvatge a la forma cultivada s’assumeix a partir de l’examen de les varietats recollides als jardins autòctons de Nova Guinea […] Algunes d’elles tindran gran importància econòmica quan es plantin a altres indrets.»
Tot indica que aquell «xiclet natural» que despertava metabolismes endormiscats va fer un cert furor, ja que el cultiu de canya de sucre es va estendre des de la segona illa més gran del món cap al sud-est asiàtic a través de comerciants marítims. De vaixell en vaixell va desembarcar a ports vitals per al comerç d’espècies a la Xina, on es venia com un farratge eficaç per engreixar porcs i altres bèsties, i a l’Índia, primera destinació on es conserva per escrit la referència a un molí per refinar sucre.
