Mar Calpena
Vicis privats, públiques virtuts
UNA ESPERARIA QUE UN REPORTATGE sobre la relació entre sexe i poder estigués ple d’alegria i vaudeville, de corredisses per passadissos i d’eròtica. Però ai las, si la política (i el sexe) són realment reflexos de les nostres societats, el retrat que en pinten és ben sòrdid. Perquè en la panoràmica que farem ara dels afers de cuixa de rics i poderosos sovint el que s’hi veu són dinàmiques sòrdides —o, en el millor dels casos, tristotes— i molt desiguals sobre qui posa la mà sobre qui, quina consideració pública té això i fins on arriba a manar la bragueta als cercles de poder. Parafrasejant Lady Gaga, si hi ha romance en els afers del poder, definitivament és bad, i en particular per a les dones i per als homes homosexuals. El patriarcat patriarqueja, també en política.
Malgrat això, hi ha tanta casuística com maneres d’entendre el sexe (i el poder), i encara més d’ençà que aquest últim el comencen a exercir governs més o menys democràtics i relativament allunyats de la permissivitat de què habitualment han gaudit els sobirans i caps d’estat. Als reis i fins i tot les reines (hola, Isabel II d’Espanya!) se’ls han perdonat més els pecats de la carn que als representants electes a les urnes, o a altres dignataris, i entre aquests també hi ha classes: no és igual la relliscada d’un regidor d’una ciutat de províncies que la d’un alt mandatari d’una institució internacional.
Els afers sexuals dels poderosos ens fascinen per moltes raons: pel que ens expliquen sobre la moral de la societat on es produeixen, perquè sovint tenen derivades en la seguretat o la hisenda pública, o simplement perquè ens proporciona certa satisfacció saber que els qui governen els nostres destins també són vulnerables amb els pantalons abaixats. Així que cedim sense més dilació als nostres impulsos xafarders i entrem en matèria.
