Joan Fontcuberta
Visions d’infància: el dit a la foto
«M’HA COSTAT MOLT ARRIBAR A SER NEN.» Aquesta declaració s’atribueix a Picasso, i molts artistes, Miró mateix, han fet de la innocència i de l’espontaneïtat encara no malmeses pels entrebancs de la vida un bé preuat que calia recuperar i conservar. És cert que a la infància hi associem valors que després enyorem. He vist l’infant pintar un sol a la paret amb el dit empastifat de xocolata del pastís. He vist l’infant donar la mà a un mico i oferir un te al gat. He vist l’infant bufar una dent de lleó i perseguir els angelets amb un caçapapallones. La fotografia sol permetre’ns retrobar aquesta màgia de la infància a voluntat. En el gènere de la fotografia familiar, el fills petits acaparen bona part del protagonisme, i en la història canònica de la fotografia no falten autors de qualitat que s’han inspirat en el món infantil. Al segle XIX un capellà, professor de matemàtiques i escriptor, Charles Lutwidge Dodgson, conegut amb el nom de ploma de Lewis Carroll, va realitzar deliciosos retrats de nens i nenes, que, vestits o despullats, es mostraven amb tota la seva innocència —malgrat que alguns malpensats percebessin en aquelles obres delicades intencions sospitoses—. Entre les seves joves models destacava Alice Liddell, musa a qui va dedicar el famós relat d’Alícia al país de les meravelles. Al segle xx els exemples es multiplicarien. Sense que el puguem considerar un especialista, Robert Doisneau, gran humanista de la fotografia francesa de post-guerra, va fixar la seva mirada poètica i el seu humor en els jocs i les entremaliadures de la mainada i en va aconseguir unes instantànies magistrals.
