Martí Dominguez
Zoologia oculta: el llenguatge dels animals en la pintura
L’OU D’ESTRUÇ DE PIERO DELLA FRANCESCA
Antigament, els cristians es feien enterrar amb un ou de gallina, que simbolitzava la resurrecció de l’ànima i la regeneració futura. Sant Agustí el veia com un símbol d’esperança, ja que la principal aspiració del cristià és la resurrecció final. Per aquest motiu, l’ou d’estruç, que ja els antics consideraven, pel seu gruix i per la perfecta flexió de la seua curvatura, el més bell dels ous, va ser ràpidament incorporat a la litúrgia cristiana.
Al Bestiari de Pierre de Beauvais, de l’any 1206, es troba una interpretació simbòlica de l’estruç que aporta pistes sobre la seua importància: «L’estruç representa l’home que viu en caritat i que és pacient i humil. Aquestes virtuts calfen l’ànima i la condueixen a la vida, és a dir, a un goig perdurable i permanent sense fi. I quan l’ànima es troba en aquest estat d’alegria, és covada i alimentada per la vida, per l’autèntic sol de justícia, tal com l’ou d’estruç és covat per la calor del sol.»
Per això, Piero della Francesca va pintar un ou d’estruç a la famosa Pala de Brera, suspès al centre de la composició, dominant la solemne Sacra Conversazione amb el duc de Montefeltro, un dels condottieri més cèlebres del Renaixement. Amb aquest ou volia indicar que el duc era un bon cristià i que, malgrat les seues nombroses batalles (era guenyo a causa d’una ferida en combat, i per això sempre el representaven de perfil), la seua ànima era covada i protegida pel poder diví.
EL CORDER DE GIOTTO
«Giotto, fill del Bondone, de Vespignano, sabia dibuixar una ovella del natural i l’art, en conseqüència, començà a reviure», escriu Joan Fuster a El descrèdit de la realitat. I així fou. Com explica Giorgio Vasari a les seues famoses Vides, Cimabue va descobrir un jove pastor que dibuixava els seus corders sobre les pedres, i aquell fet el va impressionar profundament. Fins aleshores, la pintura era sobretot una qüestió d’estereotips o clixés: es reproduïen models preconcebuts i no era habitual pintar del natural, reproduir allò que veien els ulls. I aquell corder de Giotto ho va canviar tot. Perquè, a la Bíblia, Crist és sovint identificat amb el corder, i a l’Evangeli de sant Joan s’hi proclama: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!» Per això, el corder és l’animal més representat del Renaixement, com a símbol de Crist i de la purificació. També va ser un animal atribuït a santa Agnès, pel joc fonètic entre el nom de la santa, Agnes, i el mot llatí agna (corder). Això explica que pintors com Duccio, Lorenzetti, Tintoretto i molts altres representaren la santa acompanyada d’un corder. Una manera discreta, però eloqüent, d’advertir als fidels: vet ací santa Agnès! No la confongueu amb una altra!
