Stefan Zweig
Zweig al vagó hospital
Els primers dies encara no vaig conèixer l’autèntic horror de la guerra; després, la seva cara va superar els meus pitjors temors. Com que no circulava pràcticament cap tren regular de passatgers, viatjava ara en un carro d’artilleria obert, assegut a l’armó d’un canó, ara en aquells vagons de bestiar, on els homes dormien morts de cansament, amuntegats i atapeïts enmig de la fetor i, mentre els conduïen a l’escorxador, ja semblaven animals sacrificats. Però el mitjàde transport més terrible eren els trens hospital, que vaig haver d’utilitzar dues o tres vegades. Ah, que poc que s’assemblaven a aquells trens sanitaris, ben il·luminats, blancs i ben rentats on al començament de la guerra es deixaven retratar les arxiduquesses i les dames distingides de la societat vienesa, vestides d’infermeres! Allò que vaig haver de veure aleshores esglaiat eren vulgars vagons de càrrega sense finestres, només amb una claraboia estreta i il·luminats per dins amb una llàntia d’oli coberta de sutge. Lliteres primitives, l’una al costat de l’altra, totes ocupades per homes de lividesa mortal, que gemegaven i suaven i panteixaven en cerca d’aire en la fortor espessa d’excrements i iodoform.
